Esteu aquí

PAULA GRAÑÉ GUANYA EL CONCURS DE MICRORELATS DE L’EDITORIAL CRUÏLLA

PAULA GRAÑÉ GUANYA EL CONCURS DE MICRORELATS DE L’EDITORIAL CRUÏLLA

El dilluns 17 de juny es va fer el lliurament del premi del concurs de microrelats No em ratllis a la seu d’El Punt Avui a Girona a l’alumna de 1r de Batxillerat de l’Espriu Paula Grañé. El concurs va néixer a partir de la publicació, el mes de març, del llibre homònim de Flavia Company i va comptar amb la participació de més de 500 nois i noies d’arreu de Catalunya. Els alumnes havien d’escriure microrelats amb els únics requisits que aquests fossin en llengua catalana, duguessin per títol “No em ratllis”, tinguessin una extensió de 200 paraules com a màxim, i en els quals l’expressió “no em ratllis”, en sentit literal, fos utilitzada almenys una vegada. Els premis van consistir en un lector de llibres electrònics per als alumnes guanyadors i un lot de llibres per a l’institut, a més d’un exemplar de No em ratllis dedicat per l’autora. Qui va seleccionar els guanyadors va ser la pròpia Flàvia Company, que deia: “He intentat donar prioritat, sobretot, a dos elements importantíssims a l’hora de plantejar un text de ficció: la imaginació, per una banda, per resoldre el repte de fer servir una frase feta en sentit literal; i per altra banda, la capacitat de crear, en efecte, una història, un argument sintètic amb presentació, nus i desenllaç.” Els microrelats que l’Espriu va enviar al concurs eren tots de molt alt nivell. Els teniu a continuació: Categoria de 1r i 2n de Batxillerat i guanyadora del concurs: Instant d’un vespre d’agost Vespre d’agost. Sóc a la casa de la platja, asseguda al pati en un balancí de balca, prenc l’aire que comença a ser fresc i faig veure que llegeixo el diari. En realitat només observo. Observo i escolto, i també somric. Del balcó de dalt sento l’Arnau com toca el violoncel, la meva cançó preferida, la que li surt millor. Demà la tocarà a la festa. Les notes del preludi surten pel balcó i s’escampen per l’aire com el vent salat de la platja. A dins hi ha l’àvia amb l’Aina, la meva nena. Fan el dinar i la petita s’entreté jugant amb les verdures i els estris de cuina. Dins la seva màgica història el carbassó amenaça la pastanaga amb el ratllador “No em ratllis!” fa la nena amb boca de pinyó, tot intentant posar veu d’hortalissa amenaçada. En aquest moment l’àvia també se la mira, té uns ulls castanys tan amables i acollidors. Els ulls d’una mare. Al pati, prop de mi, l’home que estimo s’ha adormit a l’hamaca. Jo també tanco els ulls i per un instant em deixo portar per la felicitat del moment i per la música, i pel dolç instant d’un vespre d’agost. Paula Grañé 1r Batxillerat Categoria de 3r i 4t d’ESO: nosequedunconcurs Caminava cap a casa després d'un altre dia a l'agència, quan de sobte veié un cotxe on algú hi havia escrit la frase “No em ratllis” a la finestra del darrere, probablement usant algun tros de vidre del contenidor del costat. Abans que se n'adonés, s'estava aferrant amb la mà dreta en un fanal, per evitar que el seu cos fos arrossegat per la seva mà esquerra, que ja havia tret la clau de casa de la seva butxaca, i es disposava a ratllar la porta del cotxe. Un policia, en veure la seriosa situació, va anar-lo a socórrer. La Mà, en tenir-lo a prop, li agafà la pistola i el disparà. A l'home, a qui l'escena li recordava les fonts de la Plaça Roja, intentà fer una foto quan s'adonà que se li havia acabat el carret. Seguidament, la Mà de sobte es girà, i intentà un ganxo amb la dreta que l'home esquivà hàbilment. Però la Mà no va poder frenar i s'introduí dins l'embornal de la vorera. L'home no aconseguí desencallar-la i al cap d'uns dies, després que moltes ambulàncies l'atropellessin, uns nens, burxant el cadàver amb un bastó, dictaminaren que efectivament, era mort. Paul Mccullough 4t ESO L’Albert L’Albert estava molt malhumorat aquella tarda. No volia fer res, i molt menys tallar fusta per després fer un armari. Aquella feina no li agradava gens. S’havia barallat tantes vegades amb el seu pare per aquest motiu. “Vols fer el favor de treballar?”, va cridar el seu pare. L’Albert es va aixecar, sense dir res, i va començar a tallar fustes. Ho feia de mala manera i de pressa. Li feia mandra subjectar la fusta, només la recolzava a la taula. “Però no em ratllis la taula. Que no ho veus? Mira, mira, com l’has deixada. Surt d’aquí!” El pare li va donar una empenta i va dir: “És ben bé que no saps fer res”. “Si no hi poso ganes, potser és perquè no m’agrada. Però qualsevol et diu alguna cosa”, va contestar-li l’Albert. “A mi, m’has de...”, va intentar dir-li el pare. “Au va, no em ratllis”. L’Albert se’n va anar. Ningú l’entenia, però era cert que ell tampoc hi posava de la seva part. Estava sent tractat injustament? Ni tan sols ell ho sabia. Potser s’ho mereixia, per la seva tossuderia i per no haver aprofitat totes les oportunitats que havia tingut. Laura Moreno 4t ESO Ell i el seu maleït bolígraf Recorda aquell bolígraf de gelatina amb què vaig patir la meva primera dolça decepció amorosa? Era un dijous el dia que ell i jo anàvem en el bus escolar. Jo l'estimava i pensava en ell (com només jo sabia fer-ho) quan, de cop i volta, vaig sentir unes petites pessigolles recorrent les meves cuixes, però en aquell moment no podia pensar en ningú que no fos ell. Van passar gairebé dos minuts, quan, ràpidament, vaig deixar el meu món fictici i feliç amb ell per adonar-me que aquelles pessigolletes eren el seu bolígraf de gelatina que tocava incessantment el meu vestit de nina blanc. Desesperadament, vaig dir-li: - Que no em ratllis el vestit!! Mira com m'has posat!! El meu subconscient va decidir jugar-me una mala passada: va declarar-se estúpidament davant el nen que sabia clarament que no ens estimava: - Ja no t'estic! Ja no t'estimo! Em sents!? Ell, amb uns ulls que irradiaven culpabilitat, espontàniament, va decidir deixar de parlar-me per sempre. Avui dia, sé que segueix viu perquè està sortint amb la meva millor amiga. Els desitjo el millor però sobretot, desitjo que ella mai es posi un vestit tan blanc com el meu. Virgínia Semino 4t ESO

Tags: